Aquest curs he viscut l’arribada de quatre nois estrangers a l’institut, i cada vegada que els he vist entrar amb aquella cara d’incertesa i plens de dubtes se m’ha trencat el cor. Han hagut de deixar la seva terra, els seus amics, el seu món. Què trobaran?
Sempre ens omplim la boca parlant del complex problema de la immigració, de la construcció d’un futur per a tothom sense exclusions; però la veritat és que aquest somni no sempre es fa realitat. Recordem la situació de les rodalies de París, també ens pot passar a nosaltres si no aconseguim que estimin la nostra terra, la nostra idiosincràsia, si no es senten estimats i no fan seu allò que és nostre. Aquesta situació només pot ser profitosa si s’invirteix en la cultura i en el seu benestar, sempre i quan no s’adopti una postura despòtica “Todo para el pueblo pero sin el pueblo”, sinó fent-los protagonistes de la seva vida, de les seves millores i que assoleixin els mateixos drets i deures que qualsevol ciutadà.
Per aconseguir-ho s’ha de començar per les arrels, i anar sembrant dia a dia la llavor. Cal una bona escolarització de l’alumnat nouvingut, calen diners perquè les coses rutllin, calen especialistes col.laboradors amb la resta del professorat. S’ha d’establir un pla d’acollida amb un aula d’acollida especial, amb un espai on analitzar les necessitats educatives específiques de cada alumne i elaborar unes estratègies determinades on l’aprenentatge de la llengua i el coneixement del medi els portin a un apropament del seu nou àmbit sociocultural, i no esdevinguin un entrebanc afegit al desenvolupament diari (ja prou difícil) de les classes ordinàries. Un segon pas intermedi de la total integració acadèmica seria la incorporació al grup ordinari: amb una adaptació del currículum i la selecció dels continguts bàsics de les àrees de matemàtiques, de llengües catalana i castellana, de les ciències socials i experimentals, i de tecnologia. Cal afavorir un clima de cordialitat i companyonia entre l’alumnat per tal que la convivència sigui agradable per a tota la comunitat educativa. La família és un element importantíssim i la seva cooperació amb l’escola és clau. També els Serveis Socials i tota la xarxa de l’EAP han de ser diligents amb les seves tasques, ja que molts centres educatius no reben gaire suport davant d’aquests nous conflictes per part de l’Administració.
Tanmateix, avui quan la meva companya i jo vèiem com un alumne nouvingut ajudava i traduïa el que anàvem dient a un noi marroquí que acabava d’aterrar al nostre institut, ens hem mirat i hem somrigut: NO han calgut paraules.
Antònia Ruiz (Editorial de la revista “La Grapa”)
